Less Than Zero

Ja amb el quart de segle a sobre, retorno al blog. Avui he llegit un post de la Lillu sobre una pel·lícula dels anys 80, St. Elmo, punto de encuentro, i m'ha fet pensar en que fa anys, veient la tele amb el meu germà, vam enganxar per casualitat una peli i a mi em va començar a sonar molt la història. Ho vam mirar i es deia Golpe al sueño americano, i el protagonista era el Robert Downey Jr. Llavors vaig adonar-me que la història era una adaptació del primer llibre del Bret Easton Ellis (autor d'American Psycho): Less than zero.

Aquest llibre el va escriure als 19 anys, es situa en el Los Angeles dels anys 80, i explica la vida d'un jove que torna de la universitat a casa seva per nadal. A partir d'aquí, comença una història de moltes drogues, sexe hetero/homosexual, violència, etc, on el protagonista es va adonant que no acaba de quatllar amb la buidor d'aquest estil de vida i amb els seus amics. Em vaig llegir el llibre després que American Psycho m'agradés molt. Aquest no em va agradar tant, però tampoc estava del tot malament. El que no puc entendre és com algú es deixa fer una adaptació del seu llibre al cine si la pel·lícula resultant tergiversa totalment la història i acaba transmetent un missatge que no té absolutament res a veure amb el del llibre. Sí, suposo que pels diners, però, per què no agafen directament un guió fet nou, en comptes de destrossar un llibre? He vist adaptacions de llibres dolentes, però crec que no n'he vist cap altra tan bèstia com aquesta.

Després d'això, no em vaig atrevir a veure la pel·lícula d'American Psycho... Em vaig imaginar que, per molt bé que ho haguessin fet, es perdria la meitat del llibre pel camí. I també em sap greu que quedi com "la història d'un yuppie tarat que es dedica a matar gent", perquè per mi el llibre va molt més lluny.

Cavatast

Continuem amb la promoció de Sant Sadurní.
El cap de setmana del (6,) 7 i 8 d'octubre hi té lloc el cavatast.Pels que no ho sabeu, es tracta d'una fira on cada cava del poble (i rodalies) mostra els seus productes i, amb un sistema de tíckets, tothom qui vulgui els pot provar. També hi podeu trobar alguns plats típics de la zona en els stands dels restaurants, per menjar alguna cosa entre copa i copa.

PD: No us poso la pàgina web com a +info perquè:
1. El disseny és horrorós.
2. La navegació és horrorosa.
3. No apareix en cap buscador.

Semblances raonables - peus

Doncs això, una semblança molt raonable entre dues grans sèries:
Pare de família (capítol 4x0 segons fox)
Lost (capítol 2x23 )

I si la explicació de tot plegat ens la donés en Peter Griffin? interessant teoria...
Si ja heu vist la segona temporada de perdidos i us atreviu a fer click el link, ho veureu amb els vostres propis ulls...

Fil·loxera

El cap de setmana passat van ser les Fires i Festes de Sant Sadurní.
Un dels elements protagonistes de l'espectacle de foc són les fil·loxeretes (fil·loxeres petites, ja que també hi ha a versió gran, d'uns 6 o 7 metres...).
Les podeu veure aquí sota:

+info.

It's... Monty Python's Flying Circus - The Ministry of Silly Walks

Com sempre, per si us avorriu, proposem diversió: Monty Python's Silly Walks Generator! Amb autèntics personatges, incloent el cavaller amb el pollastre, la inquisició espanyola...

Onze de setembre

Com ja és tradició, pengem la senyera al balcó del sevenileven:















Bona diada!

Música i videojocs

Als sevenileven ens agrada molt la música, i no podia ser duna altra manera que si surt un joc on s'hi ha d'interactuar, doncs ens hi enganxem. I més si te botons, colors i pantalles que es mouen.
Fem un repàs d'aquest jocs, per ordre cronològic (que ens hi hem enganxat, clar):
- Dance Dance Revolution (PC - PS): No us dic res de nou si us explico que en aquest joc es tracta de ballar tal i com indiquen unes fletxes a la pantalla, sobre una catifa especial que detecta la posició dels peus. A can sil disposem de dues catifes, ja que és més divertit ballar en companyia. Menció especial per al joc Stepmania que, a partir d'un programan base, permet afegir-hi cançons fetes per un mateix o descarregades de la xarxa (és com el linux del DDR, seven dixit).
- DJ Max Portable (PSP) En aquest joc cal tocar la cançó escollida. Fent servir 4 (o 6 en nivell dificil) botons de la consola, el jugador anirà tocant diferents parts del tema musical. Durant la cançó, l'instrument que toca cada botó va canviant. És un joc molt addictiu (des del meu punt de vista, si més no) i més tenint en compte que amb la psp hi pots jugar a pràcticament qualsevol lloc.
Quan hi jugo, més que dj, em sento el teclista telequinètic d'un grup electrònic, però si els japonesos diuen que som djs, som djs i no en parlem més
A tenir en compte un altre joc, el beatmania que vindria a ser com el Stepmania d'aquest tipus de joc: es poden baixar cançons d'internet o fins i tot fer-les un mateix. Però de moment no he tingut gaire temps per investigar com funciona...
- Guitar Hero (PS2): Només veient la foto ja deureu imaginar de que va: seguint les indicacions de la pantalla, i utlitzant la guitarra-comandament, cal anar tocant tota una sèrie de cançons guitarreres. Quina emoció tocar el take me out tot i que crec que toco la guitarra una mica massa amunt, al estilo Clapton.

PD: la bomba seria aconseguir sincronitzar tots aquests jocs, i fins i tot afegir-hi el cantamania i poder crear el teu propi grup de videojoc. Segur que a can sony ja hi han pensat...
PD2: el teclista telequinético no es playback, el manolo està amagat al terra de l'escenari!

Enginyeria de la Propaganda

Avui rellegia un trosset de Cròniques de la discrepància de Noam Chomsky, buscant una referència a George Orwell. Chomsky diu que Orwell es va equivocar en el seu 1984, on retratava una societat inspirada en el fascisme soviètic; segons ell, el futur de la propaganda no és un control de pensament tosc i directe, com el que descrivia Orwell, sinó molt més refinat i subtil, com el que es practica en la societat occidental, i sobretot als Estats Units. La cita és d'una entrevista de l'any 1986:

"Se trata de un país [la Uunión Soviética] gobernado básicamente a porrazos. Es un estado dominante: el estado controla; todo el mundo cumple sus órdenes. El asunto es un poco más complicado, pero así es como funciona en esencia. Allí es muy fácil sabér qué es la propaganda: lo que produce el estado es propaganda. Ése es el tipo de situación que Orwell describió en 1984. En un país como ése, donde existe una especie de Ministerio de Verdad, resulta muy fácil identificar la propaganda. Todo el mundo sabe lo que es; y puedes optar por repetirla si quieres, pero no intentan realmente controlar demasiado tus pensamientos. Te dan las directrices del partido; te dicen: "Aquí tienes la doctrina oficial; si la acatas, no tendrás problemas, A nadie le importa mucho lo que tú pienses. Si te desvías de la línea oficial, te irá mal porque somos poderosos.

Las sociedades democráticas no pueden funcionar así, porque el estado no puede controlar las conductas por la fuerza. Puede hacerlo hasta cierto punto, pero su capacidad de control por la fuerza está mucho más limitada. Por lo tanto, tiene que controlar lo que piensas. Y, una vez más, los teóricos de la democracia hace 50 ó 60 años que se han dado cuenta y son muy claros a este respecto. Cuando la voz de la gente puede hacerse oír, lo que tienes que hacer es controlar lo que esa voz dice, es decir, tienes que controlar lo que la gente piensa.

Una de las formas que existen para controlar lo que piensa la gente es crear la ilusión de que se está produciendo un debate, pero asegurándote de que lo que se discute se mantiene dentro de márgenes muy estrechos. Es decir, tienes que asegurarte de que las dos partes en discordia acepten ciertos supuestos; y esos supuestos resultan ser los del sistema de propaganda. Siempre y cuando todo el mundo acepte el sistema de propaganda, pueden producirse debates."

Noam Chomsky

I com a exemple, la guerra del Vietnam, on hi havia els coloms i els falcons, però on l'únic debat entre ells era si era tàcticament encertat continuar amb la guerra (si tenien opcions de guanyar, o si costaria massa sang i massa diners), sense plantejar-se en cap moment si tenien dret a agredir Vietnam del Sud. També el bipartidisme americà, que fa que el debat sigui sempre entre un partit d'extrema dreta i un de centre(-dreta), excloent qualsevol opció més a l'esquerra.