L'home dels daus

Vaig dos dies tard, però millor tard que mai. Volia fer referència a algun llibre el dia de Sant Jordi, i ho faig avui. Ara fa un any vaig llegir El Hombre de los Dados, de Luke Rhinehart, un llibre que em va semblar interessant i em va enganxar força. El llibre es va escriure fa uns 30 anys i, pel que es veu, el van prohibir en alguns països en aquella època per considerar-lo massa subversiu. Em sembla que fa relativament poc que està traduït al castellà. Navegant per internet he vist que a alguns lectors els va semblar una mica pesat, però a mi la veritat és que no.

El llibre explica la història d'un psicòleg insatisfet amb la seva vida que comença a prendre decisions cada cop més crucials basant-se en el resultat de llençar uns daus. El que comença com un joc acaba derivant en tota una elaborada teoria dels daus que recondueix la seva vida i la de molta altra gent que s'hi apunta.

Parlant clar, suposo que el que es critica és que cap al final se li va una mica l'olla. Si més no, la idea bàsica la trobo molt interessant:

Tots tenim impulsos residuals que la personalitat reprimeix i que rarament s'expressen. Aquests impulsos no han gaudit de llibertat des que es va fundar la personalitat. S'han convertit en homes invisibles.

En societats estables, unificades i coherents, aquesta mínima personalitat sense alliberació d'impulsos reprimits tenia valor. Els homes podien realitzar-se amb un únic ego. Però ja no és així. En una societat polièdrica, la personalitat múltiple és l'única que pot conduir a la satisfacció.

Tota personalitat és la suma total de la supressió acumulada de les minories. Si un home desenvolupés un patró consistent de control dels seus impulsos, no tindria una personalitat definida: seria impredictible, gairebé lliure.

Al principi, només uns pocs egos són capaços d'oferir-se com a opcions al dau. No obstant això, a mida que passa el temps, més i més egos, desitjos, valors i personatges prenen possibilitat d'existir; l'ésser humà creix, s'expandeix, perd rigidesa, és més divers...l'home es torna lliure i feliç.

Rollaco via aquesta web dedicada al llibre.

Sant Jordi

Avui es Sant Jordi, i com toca, hem penjat la senyera al balcó del sevenileven.

Suposo que el meu subconscient m'ha demanat de penjar-la a algun lloc, ja que no l'havia penjat al balcó del meu pis...

Res més, que tingueu un bon Sant Jordi.





Tot escoltant: air, sexy booooy.

Lost, perduts!

A can sevenileven, i a petició d'en seven, estem fent sessions de capítols de Lost. De fet, encara som una mica nous en el tema (estem en el quart capítol de la primera temporada), però una cosa ja ens ha cridat l'atenció un parell de cops.
Tal i com passava El club de la lucha, de tant en tant apareixen fotogrames estranys enmig de les imatges. Crec que en el segon capítol, enmig d'una escena de l'accident de l'avió es veuen unes lletres sobreimpreses. I en el tercer, després d'una conversa entre la fugitiva i el metge i un fade out es pot veure la següent imatge durant un instant:


Curiosa si mes no...


Tot escoltant els chico y chica - El fin del mundo...

Comentaris

Avui els sevenileven hem anat al camp a recollir els comentaris que ens havíeu deixat en els últims posts. Aquí teniu el vídeo de la recollida:



És broma, sabem que hi ha algú que ens llegeix (i com el pillem, sabrà el que és bo).

Business in front, party in back

Dedico el post d'avui a un fenomen que em... mmm... meravella?: el

mullet.

De tota la vida un símbol redneck de l'Amèrica profunda, un pentinat gairebé convertit en estil de vida, i que resulta que hem importat, en la seva dimensió més discreta (pseudo-mullet, euro-mullet...), com a signe d'identitat de:

• bakalas
• gayheteros
• bollos (les de l'Aire, en àmplia majoria)
  

i els que em deixo! Si fins i tot el seven ha arribat a portar un pseudo-mullet!

Per més informació i una enorme classificació de mullets, mullets galore.

Concert d'Astrud

Al sevenileven estem ja mentalitzant-nos per tornar a l'activitat laboral aviat, i intentarem que això vagi acompanyat de la reactivació del bloc. Ja que el seven ho ha iniciat amb un post musical, continuarem per aquest camí.
El 5 d'abril vam anar al concert d'Astrud de la gira de presentació del disc de rareses i cares B Algo Cambió. Pel que ens van comentar, les entrades s'havien esgotat uns dies abans del concert (també s'ha de dir que era a la sala Lolita del Razzmatazz, que no és precisament molt gran). El concert va estar molt bé, potser ens va acabar agradant més del que havíem esperat. Van començar el concert avisant al públic que només tocarien les cançons del nou disc, però, com que la cosa anava de canvis, a mig concert van canviar d'idea, i van acabar tocant algunes de les cançons conegudes. Del concert ens quedem amb els pantalonets curtets + taconarros del Genís, i, sobretot, amb el bailoteo que es va marcar amb el Teclista telequinésico fent playback. En podeu veure un trosset al vídeo. També ens quedem amb Todo da lo mismo, No tengo miedo, Cambio de forma, i alguna d'altra que ens oblidem. Podeu veure les fotos i els vídeos que vam gravar.

Te van a matar

Encara immers en la cultura del País Basc (just ahir vam arribar), he trobat molt encertat el link que m'ha proporcinat la leven amb el single de te van a matar de chico y chica.
Ja sabíem que eren bascos, i si us fixeu en el videoclip (mareja una mica, si) veureu els famosos bibliobusos de bilbao (o iaxò pesnava jo acda cpo qeu els viea).


Aquí us els deixo: clic
No us perdeu la cara B amb el fin del mundo...

Vacances

Avui no hi ha temàtica definida de post ni gaires idees, però penso deixar anar verborrea fins que quan obri el bloc deixi de veure THE COLOR! COLOR-COLOR-COLOR! que m'està fent tornar boja i una mica la más tontilana de España també. Ja esteu avisats, i qui avisa no és traïdor. Hago lo que quiero con mi pelo blog, què passa.

Sembla que tothom ha aprofitat les vacances per fer coses interessants, i poc a poc la gent va abandonant la ciutat, fins que al final serà una ciutat poblada per una sola persona (jo). Doncs sí, m'he despertat tard i crec que a hores d'ara és bastant definitiu que el recorregut més llarg que hauré fet és una visita llampec a l'aeroport aquest matí (visita decidida a les 4 del matí, per cert. No es podia haver decidit abans, que ara resulta que tinc una mica de son? Hmm).

Avui és un dia d'aquells que, després d'uns quants d'anar allargant la nit i escurçant el dia, et lleves d'hora i surts al carrer meravellada que hi hagi vida exterior a les 11 del matí! Hi ha gent al carrer, hi ha sol! Ooohh, iiihh. Ja fa uns dies que estic inmersa en aquest fenomen, que coneixem com a finde-lag, o, actualment, setmana-santa-lag. Algun dia escriurem algun post al respecte, si en tenim ganes. I, clar, és un problema que s'ha de tallar d'arrel, llevant-se d'hora un dia, com he fet avui, però ja sé que no en sortiré fins que s'acabi la setmana. El problema bàsic és la poca motivació per aixecar-se. Com diria Kenditho: tienes algo que hacer cuando te levantes? Pues entonces sigue durmiendo. Segueixo els savis consells.

Dos dies més tard, reprenc el post perquè encara veig la foto boja cada cop quan entro al bloc. Amb el seven viatjant i jo amb altres històries (fer el gos, bàsicament), el sevenileven s'ha quedat una mica mort, i en aquests moments no tinc forces ni ganes de convertir el post en una cosa amb cara i ulls, així que el deixarem com a post que reflecteix la tònica d'aquestes vacances de vagància. He dit.

(semi) tancat per vacances

El bloc està de semivacances de setmana santa (si més no pel que fa a la part del seven).
Us envio una salutació des de Bilbo!

agatha-tha-tha-tha-tha

- Te gusta el color?
- Me gusta muchísimo el color!
- Qué color te gusta más?
- El que todavía no está inventado.

diumenge tarda + hora chanante + agatha tha tha.

Dance Dance Revolution Championship

Es rumoreja per la xarxa que pròximament hi haurà un campionat mundial de DDR en algun punt de Barcelona.
Les meves fonts m'han comentat que el germà d'en seven (aka Sr. Pony) està preparant la part tècnica, que inclou:

* catifes de ball
* software (programari) - incolent el DDR i l'StepMania
* coreografies fetes a mida amb bona música (exclusiva: reptilia, such great heights,...)

També es comenta que el mundial comptarà amb grans figures a escala mundial del Dance Revolution (més exclusiva: srta. kenditho - la persona, clar).

Us mantindrem informats.


PD:Fa una setmana no hauria entès el significat d'aquest post, ...

Versus · 24 hour party people

A petició de la leven, dimarts passat els sevenileven van mirar 24 hour party people. La pel.lícula explica com van néixer, triomfar, i fins i tot morir, un seguit de grups que van revolucionar l'escena musical de Manchester de finals dels 70 (principalment Joy Division, posteriorment New Order, i els Happy Mondays). Tots aquests grups compartien mànager (si se'l pot anomenar així, ja que el contracte que tenia amb els músics era ben peculiar). Doncs avui, tot comentant què ens havia aportat la pel.lícula hem vist que a cadascun dels dos ens havia transmes coses ben diferents:


leven:
Probablement condicionada pel fet que m’agraden els tres grups més protagonistes, em vaig prendre la pel·lícula amb ganes. Sobretot, m’interessava veure com retratava la vida que duien els grups, i especialment Ian Curtis (cantant de Joy Division que es va suïcidar, i a partir de la mort del qual va sorgir New Order). Em va sorprendre que, justament, això es tracta de manera bastant superficial, potser perquè el narrador i protagonista de la pel·lícula en realitat és el mànager, i no els grups en si.
El seven m’ha comentat que la vida d’excessos (especialment drogues) que es retrata el va deixar una mica entristit. Crec, d’una banda, que es banalitza una mica el personatge d’Ian Curtis, perquè sembla que un dia, una mica perquè si, decideixi penjar-se, i se li dóna pràcticament la mateixa (poca) profunditat a ell que a Shaun Ryder (cantant de Happy Mondays), que queda retratat com un drogadicte feliç i atontat (i segurament ho era bastant). No crec que això li faci molta justícia a Ian Curtis, però com que està vist des dels ulls del manàger, no s’hi pot dir gaire en contra.
Tot i així, la pel·lícula em va deixar amb la sensació que tots aquells personatges, fossin o no fossin genis de la música, van viure un moment musicalment irrepetible, i només això ja fa que m’ho miri amb uns altres ulls. Sí, es drogaven i portaven una vida d’excessos que no duia gaire enlloc, però escrivien i tocaven música sense pensar tant en si estaven trobant el seu públic i si s’estaven enriquint (no feien més que perdre diners, tot i omplir els locals cada nit), o si més no això transmet la pel·lícula. I finalment, New Order i Happy Mondays van acabar trobant el seu públic i convertint-se en grups de gran èxit. Només pel fet que, tal com és ara la indústria de la música, no crec que això es pugués repetir, ja em fa veure aquella època amb una certa nostàlgia (si es pot dir així, perquè òbviament no ho vaig viure). En el cas dels Happy Mondays, l'estil de vida que duien va acabar destruint el grup, però també estem parlant del cas extrem, que no és ni molt menys el de New Order. I tot i així encara em sembla més interessant una música amb un rerefons més transgressor i innovador que no gran part de la música de radiofórmula que són la majoria dels èxits de vendes actuals. I segur que aquests tampoc són monjos ascetes, no exagerem...

seven:
Com que ja hi ha un bon resum de la pel.lícula al link del imdb, intentaré escriure el que em va transmetre, cosa que no considero fàcil:
La sensació final resumida en una frase és que no canvio la meva vida per la d'aquesta gent.
Ja sé que estic descobrint la sopa d'all i que no aportaré res de nou al que ja s'hagi dit del món de la música i el seu entorn.
A priori, el nivell de felicitat d'aquesta gent hauria de ser màxima: estan triomfant fent el que els agrada fer, diré més, fent la única cosa que volen fer. Doncs la pel.lícula mostra totalment el contrari: excessos, drogues, màfies, armes i morts, cosa que en el fons a mi em va comunicar tristesa.
Pensareu que el seven se'ns ha fet de las joventudes peperas. I no és així com vull que s'entengui el post:
No criticaria tot aquest entorn si la peli m'hagués ensenyat que aquesta gent (que va revolucionar part del panorama musical dels finals dels 70, tot sigui dit) era feliç fent el que feia i tal com ho feia. Però la sensació que jo vaig tenir va ser que no.
Potser es un pensament una mica ingenu, ja se sap com és tot el món de la música, de la nit i tot plegat. Però deixeu-me creure que algú que fa el que li agrada fer i que ho fa bé, ha de ser, com a mínim, una mica feliç.