Versus · 24 hour party people

A petició de la leven, dimarts passat els sevenileven van mirar 24 hour party people. La pel.lícula explica com van néixer, triomfar, i fins i tot morir, un seguit de grups que van revolucionar l'escena musical de Manchester de finals dels 70 (principalment Joy Division, posteriorment New Order, i els Happy Mondays). Tots aquests grups compartien mànager (si se'l pot anomenar així, ja que el contracte que tenia amb els músics era ben peculiar). Doncs avui, tot comentant què ens havia aportat la pel.lícula hem vist que a cadascun dels dos ens havia transmes coses ben diferents:


leven:
Probablement condicionada pel fet que m’agraden els tres grups més protagonistes, em vaig prendre la pel·lícula amb ganes. Sobretot, m’interessava veure com retratava la vida que duien els grups, i especialment Ian Curtis (cantant de Joy Division que es va suïcidar, i a partir de la mort del qual va sorgir New Order). Em va sorprendre que, justament, això es tracta de manera bastant superficial, potser perquè el narrador i protagonista de la pel·lícula en realitat és el mànager, i no els grups en si.
El seven m’ha comentat que la vida d’excessos (especialment drogues) que es retrata el va deixar una mica entristit. Crec, d’una banda, que es banalitza una mica el personatge d’Ian Curtis, perquè sembla que un dia, una mica perquè si, decideixi penjar-se, i se li dóna pràcticament la mateixa (poca) profunditat a ell que a Shaun Ryder (cantant de Happy Mondays), que queda retratat com un drogadicte feliç i atontat (i segurament ho era bastant). No crec que això li faci molta justícia a Ian Curtis, però com que està vist des dels ulls del manàger, no s’hi pot dir gaire en contra.
Tot i així, la pel·lícula em va deixar amb la sensació que tots aquells personatges, fossin o no fossin genis de la música, van viure un moment musicalment irrepetible, i només això ja fa que m’ho miri amb uns altres ulls. Sí, es drogaven i portaven una vida d’excessos que no duia gaire enlloc, però escrivien i tocaven música sense pensar tant en si estaven trobant el seu públic i si s’estaven enriquint (no feien més que perdre diners, tot i omplir els locals cada nit), o si més no això transmet la pel·lícula. I finalment, New Order i Happy Mondays van acabar trobant el seu públic i convertint-se en grups de gran èxit. Només pel fet que, tal com és ara la indústria de la música, no crec que això es pugués repetir, ja em fa veure aquella època amb una certa nostàlgia (si es pot dir així, perquè òbviament no ho vaig viure). En el cas dels Happy Mondays, l'estil de vida que duien va acabar destruint el grup, però també estem parlant del cas extrem, que no és ni molt menys el de New Order. I tot i així encara em sembla més interessant una música amb un rerefons més transgressor i innovador que no gran part de la música de radiofórmula que són la majoria dels èxits de vendes actuals. I segur que aquests tampoc són monjos ascetes, no exagerem...

seven:
Com que ja hi ha un bon resum de la pel.lícula al link del imdb, intentaré escriure el que em va transmetre, cosa que no considero fàcil:
La sensació final resumida en una frase és que no canvio la meva vida per la d'aquesta gent.
Ja sé que estic descobrint la sopa d'all i que no aportaré res de nou al que ja s'hagi dit del món de la música i el seu entorn.
A priori, el nivell de felicitat d'aquesta gent hauria de ser màxima: estan triomfant fent el que els agrada fer, diré més, fent la única cosa que volen fer. Doncs la pel.lícula mostra totalment el contrari: excessos, drogues, màfies, armes i morts, cosa que en el fons a mi em va comunicar tristesa.
Pensareu que el seven se'ns ha fet de las joventudes peperas. I no és així com vull que s'entengui el post:
No criticaria tot aquest entorn si la peli m'hagués ensenyat que aquesta gent (que va revolucionar part del panorama musical dels finals dels 70, tot sigui dit) era feliç fent el que feia i tal com ho feia. Però la sensació que jo vaig tenir va ser que no.
Potser es un pensament una mica ingenu, ja se sap com és tot el món de la música, de la nit i tot plegat. Però deixeu-me creure que algú que fa el que li agrada fer i que ho fa bé, ha de ser, com a mínim, una mica feliç.